Si has visitat la secció «Sobre mi» de la web, sabràs quin és l'origen del nom de LaFleur. Fa uns dies, pensant en quines frases podria dir al Reel de presentació de la meva web, em va sobrevenir una idea: la síndrome de l'impostor i com Ford/LaFleur va matar el seu.
No faré massa spoilers (tot i que has tengut més de 20 anys per veure Lost, i si no l'has vist t'invito que comencis avui mateix), però el personatge de James avança quan aconsegueix eliminar el seu impostor, aquella figura que no li deixava viure la seva vida com realment volia o necessitava, i que tant havia buscat Alguna cosa similar em va passar quan vaig començar a pintar de nou, quan em vaig animar a crear el perfil a Instagram i, sobre forma de comentaris positius (sabeu qui sou, gràcies!).
Donar-me el nom de LaFleur m'anava a dur a idees, llocs i creacions que no havia esperat, i era com si —en el meu cas, en sentit figurat— estigués matant lentament el meu impostor, eliminant aquell llast que condicionava tot allò que (no) feia o no gosava compartir. «¿Però com em definiré com a artista, si fa dos dies que pint?», «recorda aquell vídeo en què Iván Ferreiro reia dels que s'autodefineixen artistes quan va treure aquell Confesiones de un artista de mierda«, «no sona pompós definir el que faig com a ‘conceptual’?», «crec que el que pinto és molt naïf, i per això en tenc pocs likes» ressonaven (i ressonen) amb veu profunda al meu cap. No és mort, no; encara no.
Com en aquella bodega d'aquell vaixell, poc a poc he anat emulant a qui després seria LaFleur, m'he anat apropant al meu impostor, ignorant les frases esmolades que em llança, i el tenc encadenat.
I aquesta web on ara mateix estàs llegint aquestes línies, és una de les cadenes més importants per mantenir-lo ocult a la bodega, en una illa perduda on passen coses.